diumenge, 12 d’abril de 2009

Cargol treu banya...


Fa temps de cargols. També de llimacs, granotes, gripaus, salamandres i totes les criatures que els agrada l'aigua.
Peró el cargol te una idiosincràsia especial. Te una cançó per ell sol.

Cargol treu banya puja la muntanya. Cargol treu vi puja al muntanyí Cargol bover, jo també vindré.

I els infants miren el cargol que lentament, molt lentament, avança carregant la seva casa sobre les espatlles. Muntanya amunt, sense pressa però sense aturar.se. I si no pot pujar la muntanya, pujarà el muntanyí (que deu ser força mes petit i mes fàcil d'arribar.hi).

Els cargols agraden als nens. Potser perquè es deixen agafar tot amagant les banyes i seguidament tot el cos dintre la seva closca de dibuixos en espiral, i al cap d'una estona, tornen a treure el cap, el cos i les banyes. I els menuts es queden embadalits davant l'espectacle del "ara surto, ara m'amago" d'aquest mol·lusc de terra hermafrodita.

Recordo una pelicula fantàstica que es deia Cosmos, en la que hi havia una escena de cargols memorable. Miraré de trobar-la. Si algú l'ha vista, segur que recorda el "ball" dels cargols.

Cargol treu banya.......

Cap comentari: