dilluns, 8 de setembre del 2008

La gateta gris.


Es diu Nil.
Com el riu.
Es fugissera i temorenca.
Encara es petita i desconfia de les meves intencions.
No sap que només vull acaronar-la, tocar el seu pel tan suau color gris plom.
Mai havia vist un gat tan gris. Absolutament gris, sense cap taca de color, sense cap pel mes clar o mes fosc que un altre.
Te una carona molt bonica……també te unes urpes molt ben esmolades i unes dents com estilets.
Ens farem amigues, segur….només necessito temps i no apropar-me a ella si vaig amb la Juca.
Avui s’ha deixat tocar i l’he pogut amanyagar una estona.
Demà tornaré a passar per el seu carrer una altre vegada i la cridaré: “Nil, vine, soc jo”
I demà passat….i l’altre…..i l’altre.
Amb paciència i constància. Aviat sabrà que no l’hi vull fer cap mal.
Aviat serà amiga meva!.

1 comentari:

Esteve Muntada Molas ha dit...

I així, poc a poc, li donaràs la confiança que necessita. Sense presses, sense ànsia, sense angoixes, sense por...Quanta gent ens cal que sàpiga donar, amb aquesta paciència i aquesta passió, amb aquesta constància i aquest convenciment, les dosis adequades... de respecte i amor. Amb aquests petits gests, ets cada dia més gran.