Reis o Pare Noel?.

Reis!!. Millor dit: "Els tres Mags d'Orient"; Melcior, Gaspar i Baltasar.
Melcior: el de la barba i els cabells blancs. El més ancià, el de mes edat i potser el mes savi dels tres.
Potser era el que manava la caravana dels tres astròlegs dalt de tres camells, seguint el rastre d'un estel. O potser no, però el cas es, que sempre va el primer. Segurament perquè era el de mes edat i per tant el de mes experiència.
Gaspar: el de la barba i els cabells rossos. Mes jove, segurament, doncs encara no te cabells blancs ni en el rostre ni en el cap. Potser no tant experimentat com Melcior, però igualment savi.
Baltasar: el de pell fosca. El tercer dels mags que en comitiva seguien un estel per estudiar-ne el camí que feia amb la seva cua de llum platejada.
On anava?.
I a partir d'aquí, la llegenda, la realitat o el somni....tant se val.
A partir d'aquí:
Una tradició molt nostre. Una nit màgica per els mes petits de la casa i per molts de grans també.
Jo m'estimo mes els Mags d?Orient que no pas el Pare Noel.
Com m'estimo mes la "castanyada" que "Hallowwen".
Qüestió de gustos o de simpaties personals.
En tot cas: a tot-hom, desitjo un mon de somnis il·lusions i desitjos complerts.
Bon any!.

Pastis de gominoles.

Quan jo era una nena de deu anys, no hi havien aquests meravellosos pastissos de colors.
Aquestes "gominoles" amb gust de fruites, amb gust de regalèssia, amb gust de menta, de llimona, de maduixa, de pinya.....
Fa venir la boca aigua, veure tants colors i sentir la olor dolça de les llaminadures.
De vegades, quan vaig a Cambrils, passo per uns carrers on hi ha unes quantes botigues de "xuxes" i no puc evitar d'entrar-hi per comprar algun capritx dolç...
No gaire cosa eh?.
No convé abusar d'aquestes temptacions de colors llampants!.
I ara, he descobert una gominola molt especial.
No ve de les terres tarragonines, sinó gironines.
Te una carona molt bonica i espavilada.
Te deu anys i segur, segur, que es dolça com el nom que ha escollit per el seu blog: GOMINOLA 24
Feu.hi un cop d'ull.
Voldreu repetir.

La febrada de la Xènia.

Tothom sap, que les criatures petites, de vegades, es posen malaltes i tenen uns dies de molta febre que els fa inclús delirar una mica.

Jo recordo febrades del meu germà petit, realment espectaculars i concretament una, amb pèrdua de consciencia i tot.

També el meu fill, als dos anys i mig, va quedar inconscient durant una estona (una eternitat per mi) i va ser realment espectacular i molt angoixant.

Qualsevol pare o mare que hagi viscut aquesta experiència, sap que no s'oblida mai.

I ara que soc àvia, em tocarà segurament mes d'una vegada, vetllar alguna de les meves netes en un episodi febril.

Millor dit.

Ja vaig passar una nit d'insomni vetllant la meva neta gran que rondava els quaranta graus de febre.

Vaig passar uns llargs minuts d'angoixa, desitjant que la febre remetés i la petita pogués descansar.

Que aquell panteix es convertís en un respirar suau que fos el senyal de que el pitjor ja havia passat.

De poder descansar totes dues.

I llavors, tot mirant.me la menuda que semblava que havia aconseguit agafar el son, em vaig posar a ventar.me amb les dues mans, com si fossin unes ales de papallona que voleiessin, donant.me aire a la cara per fer.me passar aquella sufocació que produeix l'angoixa.

Tenia tanta calor!.

I de sobte......

La petita es posa a riure, amb unes rialles encomanadisses, amb els ullets ben oberts, mirant.me i riu que riuràs!.

Jo, penso que delira. Que es la febre la que la fa riure d'aquella manera tant exagerada i sense motiu.

Peró, aviat s'esvaeix el "misteri".

Mirant.me encara i gairebé sense poder parlar de tant riure, diu:

-La "llalla" vola!!!!

Ai senyor!

Això es el que l'hi ha fet tanta gràcia a la petita Xènia. Les mans de la iaia, donant.se aire a manera d'un ventall improvisat.

"LA LLALLA VOLA"...

I jo, també esclato a riure, perquè es encomanadís el riure de la nena.

Miro si te febre i crec que si, que en te, però no tanta com fa una estona.

Deixo de "volar" a pesar de la calor, i poc a poc, molt poc a poc, la Xènia es va adormint i respirant cada vegada mes suaument.

Que deu somiar?.....

Un conillet al jardí.

Hi ha jardins de tota mena.

No seré jo qui qüestioni la decoració que cadascú posi en el seu jardí.

Per a gustos, els colors, com diu la dita.

Personalment hi han "figuretes" que m'agraden i d'altres que les trobo francament horroroses i que si mai me'n regalessin alguna, procuraria que se'm trenqués accidental i puntualment.

Fa temps, ens en varen regalar una que m'agrada força i l'hi varem trobar un reco molt adient. Es una nena amb una carona molt bonica, que porta un mocador al cap a sobre d'uns cabells llargs i rinxolats i als peus hi te un grapat de bolets.

Es una figura que te un punt de tendresa que m'agrada.

I ara: Un conillet!.

No hi hauria de ser perquè no vaig tenir mai intenció de comprar cap mes figura de persona, animal o ésser fantàstic per el jardí.

Peró vet aquí que el vaig veure casualment en una botiga del poble. I em va fer gràcia.

Va semblar que em cridés i em digués:.- Ei!. Que et sembla si se'm emportes amb tu i em poses al costat de la nena que cull bolets?.

I ....

Que voleu que us digui.

M'agrada quest conillet gris i eixerit al meu jardí.

au Fènix

M'agraden les criatures mitològiques.
M'agraden les històries sobre unicorns, sirenes, dragons, cavalls alats, gnoms, elfs, hipogrifs, i tota classe de criatures de l'imaginari fabulós.
I l'au Fènix.
En singular. Perquè només n'hi ha una. Una de sola que reneix cada cinc-cents anys de les seves pròpies cendres.
Segons la mitologia xinesa, l'au fènix es el corresponent femení del drac masculí. I aquí es on comença el meu dilema:
Segons el meu horòscop xinés, jo soc un drac de terra.
Degut a la meva condició femenina, no puc ser un drac sinó una au fènix.
Peró tan sols n'hi ha una!.
Seré jo aquesta única au que reneix una vegada i un altre de les seves pròpies cendres?.
No, no.
Es massa presumptuós per part meva creurem única, ni que sigui mitològicament parlant!.
Continuaré sent un senzill drac de terra.
Ben mirat, es millor ser drac que no cuc.
Qüestió de tamany, ves!.

Somnis

Avui toca entrar en un país de somnis.
Es que somio molt. Cada dia. En color, en blanc i negre, en "3D"....
I no els solo explicar mai els meus somnis "somiats", perquè llavors s'esvaeixen, desapareixen de la memòria, s'en entornen al país de la imaginació, lluny, molt lluny.
I no els recuperes mai mes!.
Son finíssim com un tel d'aranya. Si només tels quedes per tu, es poden quedar a la teva ànima un temps. Si els comparteixes, es tornen fugissers, es van fonent i no en queda res de res.
Son tan delicats perquè estan fets de pols d'estels.
Nomès et venen a visitar de nit, en l'inconsciencia de la son.
De vegades en ve un de sol, altres vegades en son dos o tres. No gaires vegades. Normalment, per una nit, un somni!.
Jo n'estic contenta dels meus "fullets porta somnis".
Generalment es preocupen de no angoixar-me amb malsons. Mes aviat els agrada fer-me córrer per no arribar enlloc, tenir sed i no poder beure, tenir necessitat de buidar la bufeta i no trobar on fer-ho....en fi, els agrada riures de mi a la seva manera. I jo ho tolero amb infinita paciència perquè se que hi tornaran tard o d'hora i perquè mentrestant, em regalen alguna nit màgica de somnis increïbles....que no us puc explicar.
Perdoneu-me.
No vull que s'esvaeixin mai!.

La Xal

La Xal es petita, molt petita.
Va néixer el dia 7 del 7 del 2009 (també podia haver estat el 9 del 9 del 09 oi?).
Avui l'hem anada a veure per primera vegada.
Es una preciositat.
Vindrà a viure amb nosaltres aviat, de moment però, l'hi cal estar amb la mare, mamant la llet que la fa viure, l'alimenta, la calma i la fa créixer.
Després vindrà el moment de dir adéu a les seves germanes, al seu germà i a la mare.
Com ho deu viure un gosset una experiència com aquesta?
Tindrà consciència del enyor?
Serà feliç amb nosaltres i amb la seva "germana" Juca, un altre Shnauzer miniatura de tres anys?.
Espero que si.
Sincerament, crec que si.
Perquè serà estimada, respectada i atesa.
Perquè es un ésser viu que te sentiments, es noble, es fidel, es generosa...com tots els de la seva espècie si els "animals" de la nostra, no els fan tornar folls amb patiment i crueltat que només l'home, es capaç d'infringir a un altre ésser viu.
Estimo els animals.
En son mereixedors, i ho tornen en escreix.
Benvinguda a la nostra família petita Xal!.