La Juca

La Juca
Segur que sap mes del que ens pensem.
Segur que pensa mes del que imaginem.
Segur que….
Que llesta que es la punyetera!. I espavilada i entremaliada.
Te una passió incontrolada per les “llaminadures”, les seves es clar. Uns palets de carn de pollastre i cereals, d,un color marró, com “purets” llargs i prims.
Fan una olor….com ho diria?. Fan una olor que diu: menja’m!.
I axó vol la Juca. Menjar-se’ls.
Son els seus “premis”.
Quan fa bondat i ve de seguida que la crides.
Quan no remena l,escorça del jardí, la rossega i l,escampa.
Quan no empaita les petites sargantanes.
Quan no borda els gossos dels veïns.
Quan s,acaba tot el seu menjar.
Quan no t,esgarrapa les cames fent salts al teu voltant.
Quan deixa que facis el “mandra” a la tumbona sense llepar,te.
I….quan va directe al calaix on els guardem i demana insistentment amb uns udols llastimosos……dóna-me’n; va dóna-me’n; si et plau!.

Voleu jugar?.

Hi ha un joc dels “clàssics” molt conegut.
El recordeu?:
Jo et faig preguntes i tu has de respondre peró no pots dir: Ni si ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata.
Si dius alguna d’aquestes paraules, perds!.
Avui jugarem diferent:
Hem de dir:
SI i NO. Segons s’escaigui i amb fermesa
BLANC i NEGRE. Perquè ens agraden tots els colors de l’Espectre.
OR o PLATA. Tant se val. Volem que quan tinguem de plata els cabells, el cor el tinguem d’or.
Volem que aquest planeta blau (tant malmès per culpa nostre), sigui la llar de tots.
Respirem el mateix aire, tenim les mateixes fragilitats .
I…estem de pas!.
Juguem a ser feliços?.

La Nessie

El Drac Daurat ha caigut víctima de les fletxes del deu Amor. I tot per una d’aquestes fotografies que a l’estiu. omplen i omplen les propagandes de les agències de viatges amb promeses de destins meravellosos i aventures mai viscudes abans.
El drac Daurat l’ha vist!.
En una revista que lloava les incomptables belleses de la inigualable Escòcia.
I ella era allà. Preciosa. Amb una pell finíssima d’escates platejades. Amb una silueta que va fer que les pulsacions del cor del nostre drac, es passessin de revolucions.
Quina bellesa!...
I ja el tenim perdudament enamorat, tant que, no menja , no dorm i nomes sospira…ja us podeu imaginar els “sospirs” d,un drac de no sé quantes tones i alè de sofre.
Els amics, l.hi repetim una vegada i una altre, que la Nessie es una llegenda. Que ningú l’ha vista mai, que el mes probable es que no existeixi….Ni cas!. Pitjor encara. S’enfada tant que els ulls comencen a posar-se vermells amb aquella lluentor estranya de mal averany. Per els narius comenta a borbollar una mica de fum que es va fent mes i mes dens i finalment, obre la boca, deixar anar un bram esgarrifós i comenta a treurè foc per entre els temibles ullals.
Llavors, atemorits correm a calmar-lo.
Ei amic!. Anem confosos. Es clar que pot ser que la Nessie existeixi de veritat. Ben mirat no en tenim cap prova del contrari!.
Escolta drac Daurat, el cor no enganya mai i si el teu et diu que la teva estimada és real doncs mira….si, segur que ho és.
I així d’aquesta manera, es calma tot seguit, es torna tant manyac com sempre i tendrament afectuós.
Perquè neguitejar-lo?
Deixem que somií….com nosaltres tantes vegades!.

Dragon Khan

El drac daurat a l,estiu té un fort competidor.
Es de metall, es cert, peró axó no fa que, temporalment almenys , es parli molt mes d,ell que de qualsevol dels altres dracs que coneixem.
I tot per una enorme bestiesa (valgui la redundància ja que els dracs son enormes i son bèsties).
Us imagineu la quantitat de foc que llença pels queixals el nostre amic daurat, veient que qui s,emporta tots els llaures i totes les lloances, és un enorme drac de ferro vulgar i corrent?.
Bé, axó de “ferro vulgar”, es producte de la maleïda enveja.
I el nostre drac pregunta:
Per atraure visitants, no n,hi ha proa amb les avellanes de Reus, l,oli d,Arbeca, els arrossars del Delta i les partícules “radio-no-se-qué”que diuen que han perdut els de Vandellòs ?.
Coi de mega-drac que s,ha instal·lat a les terres de l,Ebre!.
Ja vindrà l,hivern ja i ens tocarà riure a els altres!.
I per acabar-ho d,adobar, el molt “xulo piscinas” es fa dir el nom en castellà “Dragon Khan”. Que us en sembla?.
Va, per mi que s,hi posi fulles. M,es ben igual….(perquè surt tant de fum de la boca del drac daurat?.)
“vanitas vanitatis”…

L,unicorn

Aquell unicorn del que parlen els llibres de contes existeix!.
El tinc al meu jardí les nits d,estiu en que hi ha una mica de calitja, una boirina finíssima que fa que el cel estrellat es vegi com a través d,un vel.
I l,unicorn, en aquestes nits màgiques em ve a visitar.
No parla, es clar, peró mira al seu voltant amb una mica de desconfiança com amb recel per descobrir si uns ulls inoportuns el poden veure, i quan ens sap sols, renilla dolçament i fixa en mi el seu esguard.
Jo tremolo d,emoció i desitjo que l,estona que l,unicorn es vulgui estar al meu jardí, sigui molt i molt llarga…peró inevitablement, es va acostant l,albada, i llavors es hora de marxar. Els essers màgics, mai deixen que els sorprengui la matinada. Desapareixen molt abans que surti el sol.
Ell sap que l,estimo. Per això ve de tant en tant a passar amb mi una estona màgica.
Si sortiu al balcó, al jardí o al carrer de casa vostre una d,aquestes nits, o millor encara, si passegeu per el bosc, podeu trobar l,unicorn entre la boirina , i si mireu els seus ulls sense témer rés, segur que us en feu amics i de tant en tant us ve a fer companyia les nits que el son s,us faci esquiu.
Si això passa, gaudiu de la seva màgia i dels seu encant sense explicar,ho a ningú…..fins que ell torni.

Per molts anys Xènia !!!.

Avui tots els animalets s.han reunit per felicitar la petita Xènia.

Estan contents de tenir una amigueta tan eixerida i que saben que els estima molt.

Els conillets han fet un pastís de pastanaga boníssim, els osets l.han regat amb una mel dolcíssima i els ocells hi han deixat caure pètals de roses, les més oloroses que han trobat.

Els cucs de seda, estàn teixin una manteta preciosa que l.hi volen regalar i ja s.han posat d.acord amb les papallones perquè deixin caure damunt els fils, el polsim multicolor de les seves ales.

Tots els habitants de les basses, els estanys, els tolls, els recs i els rierols, s.afanyen a recollir les pedres de colors que l.aigua va arrodonint en una feina feixuga de segles. Volen fer un caminet per la petita Xènia, perquè quan els vagi a visitar, no es mulli els peus i trobi suau el camí fet de pedres rodones com ous d.ocell.

Les cuques de llum, fan una garlanda i es penjan als arbres per il.luminar la festa d.aniversari de la seva amigueta.

I junts, assajan la cançó del "aniversari feliç". Hi ha una mica de guirigall perquè les granotes (com sempre), aixecan massa la veu i no es pot sentir ningú més.

La senyora óliba peró, com a au assenyada que és, demana paciencia i bona voluntat a tots els animals cantaires, cridaires , xerrameques i de mil i un tó de veus diferents, que posin atenció a les indicacions de la cadernera i prenguin paciència amb els que no estàn tan ben dotats per el cant, tot per amor a la petita Xènia que es mereix una cançó el més bonica possible.

I finalment es fà el miracle i totes les veus com una de sola, s.alcen harmoniosament per desitjar a la petitona que avui fà 1 any: Que siguis molt feliç en el día d.avui i sempre amigueta estimada !.

I la Xènia en somnis, escolta la cançó, somriu i s.adorm dolçament....

El secret

Ell fa molts anys que guarda una capsa tancada amb clau. De tan en tan l'obra d'amagat i hi posa el que només ell sap. Els seus secrets.

Ella no sap de l'existencia de la capsa, peró de vegades alguna cosa com una veu interior, com un presentiment, com un neguit que no sabría explicar, la posa en guardia i s'ha acostumat a espiar.li els moviments d'amagat, perqué el veu diferent d'abans.

De sobte, un dia, la casualitat fa que ella trovi la capsa. No tan amagada com ell pretenía. El costum de treure.la sovint del seu amagatall, ha fet que es descuidés i ella el vegés com l'obria i hi posava alguna cosa.

Ell s'en adona i la tanca depressa, amb nerviosisme evident i amb un : Que passa?.

I ella respon : Digam.ho tu qué es el que amagues en aquesta capsa.

.-Res d'important.-es la resposta d'ell

.-Doncs si no es important, no et farà res deixar.me veure que guardes oi?.

Ell s'hi nega i s'hi nega, una vegada i un altre, i fins i tot s'enfada i l'hi recrimina la falta de confiança.- Si et dic que no hi ha rés, es que no hi ha res i prou!.

I ella plora per dins i empalideix per fora. .-No sembla que parli ell (pensa). L'home que jo estimo i que diu que m'estima no m'amagaría mai un secret!.

I la caixa resta tancada amb la seva petita clau en el puny d'ell que clou amb força.

I passen dies i messos...i ell nega que el contingut de la capsa sigui important.

.-Son futesses.-diu. I si no em creus, tu mateixa. La teva obsesió es malaltissa. I tot per una capsa que no amaga res d'important.

I ella s'angoixa cada vegada més.

I està segura que ell l'hi amaga un secret. Si el contingut de la capsa no és important...perquè no l'obra i l'hi ho ensenya ?.

Si com ell diu, son "futesses". Perqué no acaba d'una vegada amb el patiment de la dona que diu que s'estima i destapa el maleit contingut de la maleida capsa?.

I un dia i un altre dia, i una nit darrera un altre, tots els fantasmes de la gelosía, la desconfiança, la traició, la por....tots, dansan en el cor d'ella sense parar, una dansa que l'hi asseca el cor molt poc a poc, molt poc a poc....

I ell no obra la capsa ...mai. I no la vol obrir per covardía.

I cuant més temps passi tancada amb pany i forrallat, més i més es tancarà el cor de la seva estimada.

Quins secrets guarda la maleïda capsa?..... Digue.ho vosaltres, què en penseu ?. Qui té la resposta?.