dimarts, 17 de juny de 2008

El drac daurat


Si. Daurat només, no pas d'or tot ell. En realitat, d'escates pintades amb una mena de "purpurina" daurada que no marxava mai.

Va ser quan es va adormir fora de la seva cova, una nit molt especial.

La nit de Sant Llorens. La nit que ploüen estels amb una intensitat com cap altre nit de l'any.

Tots segueixen un mateix camí, d'est a oest o viceversa que per el càs que ens ocupa, tant l'hi fa.

Una munio d'estels distrets, varen (per un moment) perdre el rastre dels seus companys i en adonar-sen, varen fer una giragonsa soptada, just sobre el drac que dormía plàcidament.

Ell, perdut també entre els seus somnis, no en va ser conscient, peró una estel.la de pols daurada, va caure damunt seu.

Amb els primers ratjos de sol i la rosada de la matinada, els minúsculs granets del "polcim" celeste, es varen quedar comb tatuats a la seva pell i en despertar, la própia lluentor, el va deixar per un moment, amb els ulls cecs.

Va recuperar la visió, fent anar amunt i avall les enórmes parpelles, i un cop refet de la sorpresa de veu.res tant brillant, i de banyarse en l'aigua clara del llac, per veure si el daurat desapereixía, va arribar a la seguent conclusió:

.-Si el cel, que es mes gran que no pas jo (i mira que jo en soc i molt), m'ha volgut fer la gràcia d'abellir el meu cos amb aquest polcim d'estels, deu ser per alguna cosa misteriosa que no encerto a esbrinar.

.-El cel i els déus que l'habiten, han volgut que fos així...doncs així sia!.

I de llavors ençà, esdevení un bell drac daurat.